Hi ha qui diu que els nouvinguts teixeixen la seva pròpia xarxa social per a mantenir-se units en les seves reivindicacions davant la societat que els acull. O que ho fan per continuar tenint un nexe cultural amb el país d’origen. O, també, que aquesta xarxa social configurada en funció del país d’origen esdevé, en realitat, un mecanisme de rebuig a la nova cultura i la nova realitat que els acull.

Cal dir, però, que això no és ben bé així. És cert que als nostres pobles i ciutats hi ha entitats d’immigrants que neixen per reforçar el seu sentit de comunitat diferent. I que a vegades ho fan per defensar els seus drets de forma més eficaç davant l’administració del país d’acollida. I que, en alguns casos, aquest teixit social format a partir de l’origen pot conduir a la seva autoexclusió.

Però en la majoria dels casos, l’existència d’una xarxa social formada per persones que provenen d’un mateix país i que viuen a Catalunya en facilita la integració, i fa molt més fàcil el coneixement mutu. Sense aquesta xarxa social organitzada, seria realment difícil articular mesures per a afavorir l’adaptació de les persones nouvingudes a la realitat cultural, lingüística, i econòmica del nostre país. Amb qui s’hauria de parlar per millorar les coses si als nostres pobles i ciutats no hi haguessin entitats de marroquins, pakistanesos, colombians, dominicans, indis o angolesos?

Però més enllà de la positiva influència que l’existència d’entitats d’immigrants té en el dia a dia de la gestió del fenomen migratori, val a dir que la seva capacitat d’organització ens permet conèixer de més a prop la realitat política, econòmica, cultural i social dels seus països d’origen. I en facilitar-nos aquest coneixement, aquesta xarxa social ens enriqueix com a poble.

A principis d’aquest any, el febrer passat, es van celebrar a tot el món manifestacions en contra de les FARC, les guerrilles colombianes que tenen aquell país sud-americà dividit en un clima de violència insostenible. A Catalunya també es van organitzar activitats, gràcies a l’existència d’un entramat social i cívic teixit per la comunitat colombiana en els darrers anys. Així, se’ns presentà l’oportunitat de conèixer la realitat del conflicte de primera mà, com a complement a la informació que podem obtenir a la xarxa o als mitjans de comunicació.

Que les comunitats de nouvinguts estiguin implicades en els assumptes dels seus països d’origen –i que públicament vulguin fer-nos saber el seu parer- és una mostra del seu grau d’assentament al país d’acollida. Manifestant-se sobre un assumpte del seu país d’origen, els colombians que viuen amb nosaltres ens demostraren que vivint aquí també són d’allà, i que amb aquesta naturalesa bidireccional se’ns dóna l’oportunitat de conèixer, de forma més complerta, la realitat del país que un dia varen deixar.