Ja són quasi un miler els morts a causa de l’epidèmia de còlera que està afectant Zimbabwe.
La complicitat de gairebé tots els governs africans amb el règim homicida de Mugabe i la indiferència amb que ha actuat la comunitat internacional durant les darreres tres dècades, segueix pagant-se amb vides humanes.
Un dels resultats més tràgics del règim de Mugabe ha estat la destrucció dels serveis de salut més bàsics. Els recursos destinats a equipar la policia i l’exèrcit per mantenir el poder han convertit els hospitals en fosques cavernes on s’acumulen els cadàvers. Les xifres son esparverants: l’esperança de vida no arriba als quaranta cinc anys i, conseqüentment, un de cada tres nens és orfe (un total de 1.600.000 de nens i nenes orfes). Com ahir la malària, avui el còlera de Zimbabwe és la foto d’Àfrica. D’un continent desmembrat, que sagna i plora silenciosament.

La comunitat internacional ha d’actuar i l’engranatge de les diplomàcies s’ha de posar en funcionament. Sud-Àfrica, com a país veí, política i economicament potent, té una posició única per forçar un canvi real a Harare. Però sense un missatge fort i inequívoc per part de la comunitat internacional, el President Motlanthe no té perquè jugar aquest paper.
Mentrestant a Europa es veuen les guerres, genocidis o epidèmies d’Àfrica com un problema intern del continent africà i com el molest origen d’una gran part de la immigració que rebem. Però mentre Europa fa aquesta reflexió, s’oblida que la causa d’aquesta immigració és Europa mateixa i la resta del món Occidental, que empeny els africans cap al nord, en un esforç de supervivència que es minimitzaria amb una actuació potent i global per fomentar-hi un desenvolupament econòmic i polític de qualitat.