Ja són quasi un miler els morts a causa de l’epidèmia de còlera que està afectant Zimbabwe.
La complicitat de gairebé tots els governs africans amb el règim homicida de Mugabe i la indiferència amb que ha actuat la comunitat internacional durant les darreres tres dècades, segueix pagant-se amb vides humanes.
Un dels resultats més tràgics del règim de Mugabe ha estat la destrucció dels serveis de salut més bàsics. Els recursos destinats a equipar la policia i l’exèrcit per mantenir el poder han convertit els hospitals en fosques cavernes on s’acumulen els cadàvers. Les xifres son esparverants: l’esperança de vida no arriba als quaranta cinc anys i, conseqüentment, un de cada tres nens és orfe (un total de 1.600.000 de nens i nenes orfes). Com ahir la malària, avui el còlera de Zimbabwe és la foto d’Àfrica. D’un continent desmembrat, que sagna i plora silenciosament.

La comunitat internacional ha d’actuar i l’engranatge de les diplomàcies s’ha de posar en funcionament. Sud-Àfrica, com a país veí, política i economicament potent, té una posició única per forçar un canvi real a Harare. Però sense un missatge fort i inequívoc per part de la comunitat internacional, el President Motlanthe no té perquè jugar aquest paper.
Mentrestant a Europa es veuen les guerres, genocidis o epidèmies d’Àfrica com un problema intern del continent africà i com el molest origen d’una gran part de la immigració que rebem. Però mentre Europa fa aquesta reflexió, s’oblida que la causa d’aquesta immigració és Europa mateixa i la resta del món Occidental, que empeny els africans cap al nord, en un esforç de supervivència que es minimitzaria amb una actuació potent i global per fomentar-hi un desenvolupament econòmic i polític de qualitat.

“Les nenes de nou anys són més aptes per mantenir relacions sexuals que les noies de vint”. Així sentenciava el líder salafista Mohamed Al Maghraoui la seva declaració aconsellant els matrimonis entre homes adults i menors d’edat a principis d’octubre. Arran d’aquesta fàtua -que és un pronunciament legal per part d’un jurisconsult islàmic- el Ministeri d’Interior del Marroc va procedir al tancament de fins a trenta madrasses -escoles alcoràniques- a tot el territori marroquí. Els defensors d’Al Maghraoui asseguren, per acabar d’arreglar-ho, que el xeic volia dir que algunes nenes de nou anys tenen prou capacitat física i mental per casar-se.

El Govern alauita ha justificat la mesura carregant contra aquestes actituds que, al seu parer, no deixen que el Marroc avanci. Malgrat que aquestes escoles tenien un paper en l’escolarització de molts nois i noies, a quin preu s’ha d’alfabetitzar aquest jovent? Aprovaríem una reducció de l’alfabetització feta amb l’ensenyança del Mein Kampf?

Més enllà de consideracions sobre el nivell de desenvolupament democràtic d’alguns règims del món musulmà, fets com aquest situen en l’actualitat el debat sobre com i en quin grau cal recolzar països àrabs que lluiten contra l’islamisme radical. Així, accions com aquesta del govern del Marroc, trenquen el mite segons el qual contra l’islamisme fonamentalista només s’està lluitant des del món occidental. La realitat és que diversos governs d’arrel islàmica estan lluitant decididament per acabar amb l’islamisme que degenera en doctrines antidemocràtiques i violentes que malmenten la imatge de l’Islam.