Ahir, a Veneçuela, s’hi va celebrar un referèndum. El resultat ha estat que  un 46% dels electors han volgut limitar els mandats de tots els responsables públics. Aquesta victòria chavista permetrà al dirigent veneçolà presentar-se indefinidament per a ser president del seu país.

On uns veuen en aquest resultat el triomf d’un projecte de construcció d’un Estat socialista i la fi de les desigualtats socials, d’altres creuen que el referèndum submergeix el país en una dictadura consentida per una part del poble veneçolà. En qualsevol cas, el resultat torna a posar de manifest la profunda divisió que hi ha a Veneçuela al voltant del lideratge polític d’Hugo Chávez.

Els partidaris de Chávez recorden que aquest ha facilitat una millora en l’alimentació i els serveis bàsics adreçats als pobres, mantenint els preus baixos, assegurant una educació universal i donant accés a medicaments. Probablement, tot gràcies als “petrodòlars”, i no precisament al model de societat i institucions construït per l’actual règim. Chávez diu que ha trencat amb el passats governs que, recolzats pels Estats Units, afavorien els rics. Però alhora, Chávez és conscient que el manteniment del règim passa, en bona part, per l’aprofitament de la riquesa que s’obté a partir de la comercialització de petroli, una comercialització que passa, inexorablement, per l’abastiment de cru als països occidentals, a aquells que representen un model de societat antagònic al defensat pel revolucionari boliviarà. “Aquesta victòria salva la revolució”, sentencien malgrat tot.

L’oposició ha acceptat la derrota, tot i haver denunciat que Chávez té massa influència sobre els tribunals, les assemblees i el consell electoral. “Ara res no podrà impedir que Veneçuela es converteixi en una altra Cuba, doncs és el que vol Chávez” argumenten des de l’oposició, molts dels quals són estudiants universitaris.

Veneçuela viu, avui, un procés de canvi intens–que té gran influència en el seu entorn geoestratègic-, però ha de saber gestionar l’enorme fractura social i política en què es troba immersa.

A Bolívia, el pes econòmic de la població que n’ha emigrat és fonamental. En aquest país sud-americà, les remeses de diners de bolivians emigrats dupliquen la inversió estrangera al país (221 milions de dòlars el primer trimestre d’aquest any, per 207 milions d’inversió estrangera bruta). Són, doncs, quantitats de diners essencials per a la supervivència de moltes famílies d’un país que, malgrat els enormes recursos naturals de què disposa, es troba entre els més pobres d’Amèrica Llatina.

La interrelació entre economia i migracions és més evident en processos de canvi de cicle econòmic. Des de la perspectiva de país ric, i per tant acollidor d’immigració, una bona situació econòmica multiplica l’arribada de gent que busca lluny de les seves llars una feina i una millor vida. Això serveix d’impuls pel sistema econòmic que rep actius de producció i de consum. Però avui ens trobem en la situació inversa i els primers que pateixen la crisi són els nouvinguts. Alguns tornen als seus països d’origen, però la majoria es queden al seu nou país, conscients que, fins i tot en temps de recessió, aquest els ofereix més i millors oportunitats que el lloc d’on vénen.

En aquest context, els problemes econòmics al país d’acollida suposen un important risc de trencament del procés d’integració de persones immigrants. Fenòmens com el creixement de la xenofòbia o de les ideologies més refractàries a la immigració ascendeixen proporcionalment a la pèrdua de benestar econòmic d’una societat d’acollida.

La tensió també s’accentua als països d’origen, tant pel retorn de les persones immigrades que no han pogut prosperar a causa dels problemes econòmics als països rics, com per la disminució de les remeses de diners dels emigrats. És en aquest sentit que en situacions com l’actual és fa encara més necessària la cooperació i l’ajut al desenvolupament als països pobres, en la mesura que no només serveix per reduir-hi l’impacte de la crisi mundial, sinó que alhora contribueix a una contenció dels fluxes migratoris en una direcció i en l’altra.

Hi ha qui diu que els nouvinguts teixeixen la seva pròpia xarxa social per a mantenir-se units en les seves reivindicacions davant la societat que els acull. O que ho fan per continuar tenint un nexe cultural amb el país d’origen. O, també, que aquesta xarxa social configurada en funció del país d’origen esdevé, en realitat, un mecanisme de rebuig a la nova cultura i la nova realitat que els acull.

Cal dir, però, que això no és ben bé així. És cert que als nostres pobles i ciutats hi ha entitats d’immigrants que neixen per reforçar el seu sentit de comunitat diferent. I que a vegades ho fan per defensar els seus drets de forma més eficaç davant l’administració del país d’acollida. I que, en alguns casos, aquest teixit social format a partir de l’origen pot conduir a la seva autoexclusió.

Però en la majoria dels casos, l’existència d’una xarxa social formada per persones que provenen d’un mateix país i que viuen a Catalunya en facilita la integració, i fa molt més fàcil el coneixement mutu. Sense aquesta xarxa social organitzada, seria realment difícil articular mesures per a afavorir l’adaptació de les persones nouvingudes a la realitat cultural, lingüística, i econòmica del nostre país. Amb qui s’hauria de parlar per millorar les coses si als nostres pobles i ciutats no hi haguessin entitats de marroquins, pakistanesos, colombians, dominicans, indis o angolesos?

Però més enllà de la positiva influència que l’existència d’entitats d’immigrants té en el dia a dia de la gestió del fenomen migratori, val a dir que la seva capacitat d’organització ens permet conèixer de més a prop la realitat política, econòmica, cultural i social dels seus països d’origen. I en facilitar-nos aquest coneixement, aquesta xarxa social ens enriqueix com a poble.

A principis d’aquest any, el febrer passat, es van celebrar a tot el món manifestacions en contra de les FARC, les guerrilles colombianes que tenen aquell país sud-americà dividit en un clima de violència insostenible. A Catalunya també es van organitzar activitats, gràcies a l’existència d’un entramat social i cívic teixit per la comunitat colombiana en els darrers anys. Així, se’ns presentà l’oportunitat de conèixer la realitat del conflicte de primera mà, com a complement a la informació que podem obtenir a la xarxa o als mitjans de comunicació.

Que les comunitats de nouvinguts estiguin implicades en els assumptes dels seus països d’origen –i que públicament vulguin fer-nos saber el seu parer- és una mostra del seu grau d’assentament al país d’acollida. Manifestant-se sobre un assumpte del seu país d’origen, els colombians que viuen amb nosaltres ens demostraren que vivint aquí també són d’allà, i que amb aquesta naturalesa bidireccional se’ns dóna l’oportunitat de conèixer, de forma més complerta, la realitat del país que un dia varen deixar.