El caps d’estat dels principals països industrialitzats i emergents, que composen el G-20, així com els líders d’Espanya, d’Holanda i de Tailandia, van ser rebuts ahir pel primer ministre britànic a Londres, on avui comença una cimera centrada en les dificultats del mercat financer i de l’economia mundial.   

La cimera ha de servir, en primer terme, per coordinar accions de caràcter macro-econòmic amb l’objectiu de revitalitzar l’economia mundial, estimular el creixement, i fomentar la contractació. També s’hi abordaran possibles reformes per a millorar el sector financer i les institucions financeres internacionals, com el Fons Monetari Internacional o el Fòrum d’Estabilitat Financera.

Durant els darrers dies, els caps d’Estat han fet els primers pronunciaments sobre  la cimera, avançant en quina direcció anirien llurs propostes. La cancellera alemanya, Angela Merkel, ha manifestat la necesitat de centrar els esforços no tant en plans d’estímul econòmic, sinó més aviat en una reforma dels mercats. En aquest sentit, el president dels Estats Units ha remarcat la transcendència d’aquesta cimera apel·lant al sentit d’urgència que ha d’adoptar la reunió de líders polítics per fer front a la crisi econòmica mundial. Barack Obama ha afegit que no es poden conformar amb “solucions a mitges”. Coincideix en la importància que s’arribi a acords concrets el president francès, Nicolas Sarkozy, qui defensa que cal adoptar mesures de regulació estrictes per recuperar la confiança, sense la qual, ha dit, no hi haurà recuperació econòmica.

Declaracions apart, els líders polítics semblen haver entès que a aquestes alçades les paraules i les bones intencions no seran acceptades pels ciutadans, els quals volen fets i solucions. L’agenda és complicada i els objectius ambiciosos. Veurem quins fruits donen les negociacions, i si és cert, com diu Rodríguez Zapatero, que aquesta cimera pot significar l’inici de la fi de la crisi.

Aquesta setmana diversos mitjans de comunicació europeus han publicat reportatges de Kosovo arran del seu primer aniversari com a Estat independent. Els reportatges destaquen la dificultat pel nou Estat de sortir de la complicada situació econòmica i social en què es troba immers, en gran part pel sabotatge constant de Sèrbia i per la pressió exercida pels nuclis de població d’origen serbi presents a Kosovo.

La situació econòmica de Kosovo, amb taxes d’atur de fins el 75% entre la població d’entre 15 i 24 anys i una inflació galopant, és certament asfixiant per a la població. La crisi econòmica global no predisposa les empreses a dur a terme inversions a Kosovo, però el que veritablement impedeix qualsevol possibilitat d’atraure inversió extrangera és la inestabilitat política i social del país.
La Unió Europea, amb la missió EULEX, envia policies i jutges a Kosovo amb l’objectiu d’ajudar en la construcció d’un Estat de dret, però la intervenció europea és vetada sistemàticament als nuclis de població d’origen serbi. Pierre Feith, representant de la Unió Europea a Kosovo, ha manifestat darrerament la seva preocupació en aquest sentit: “Ens trobem amb una clara incitació a la violència per part de diversos líders serbis”.
Paral·lelament, i malgrat la presència de les forces militars de l’OTAN (KFOR), les activitats criminals augmenten en un clima d’impunitat i d’anarquia en moltes zones pro-serbies que impossibiliten qualsevol intent d’entesa entre les dues comunitats.
En aquest context, l’objectiu del president serbi Boris Tadic, és que l’entrada del seu pais a la Unió Europea no estigui condicionada al reconeixement de l’Estat kosovar i, així, vetar un hipotètic ingrés de Kosovo a la Unió Europea.

Ahir, a Veneçuela, s’hi va celebrar un referèndum. El resultat ha estat que  un 46% dels electors han volgut limitar els mandats de tots els responsables públics. Aquesta victòria chavista permetrà al dirigent veneçolà presentar-se indefinidament per a ser president del seu país.

On uns veuen en aquest resultat el triomf d’un projecte de construcció d’un Estat socialista i la fi de les desigualtats socials, d’altres creuen que el referèndum submergeix el país en una dictadura consentida per una part del poble veneçolà. En qualsevol cas, el resultat torna a posar de manifest la profunda divisió que hi ha a Veneçuela al voltant del lideratge polític d’Hugo Chávez.

Els partidaris de Chávez recorden que aquest ha facilitat una millora en l’alimentació i els serveis bàsics adreçats als pobres, mantenint els preus baixos, assegurant una educació universal i donant accés a medicaments. Probablement, tot gràcies als “petrodòlars”, i no precisament al model de societat i institucions construït per l’actual règim. Chávez diu que ha trencat amb el passats governs que, recolzats pels Estats Units, afavorien els rics. Però alhora, Chávez és conscient que el manteniment del règim passa, en bona part, per l’aprofitament de la riquesa que s’obté a partir de la comercialització de petroli, una comercialització que passa, inexorablement, per l’abastiment de cru als països occidentals, a aquells que representen un model de societat antagònic al defensat pel revolucionari boliviarà. “Aquesta victòria salva la revolució”, sentencien malgrat tot.

L’oposició ha acceptat la derrota, tot i haver denunciat que Chávez té massa influència sobre els tribunals, les assemblees i el consell electoral. “Ara res no podrà impedir que Veneçuela es converteixi en una altra Cuba, doncs és el que vol Chávez” argumenten des de l’oposició, molts dels quals són estudiants universitaris.

Veneçuela viu, avui, un procés de canvi intens–que té gran influència en el seu entorn geoestratègic-, però ha de saber gestionar l’enorme fractura social i política en què es troba immersa.

Esperant pitjors notícies
El món sencer té la mirada posada sobre el candent i inconsumible conflicte entre Israel i Palestina. Periodistes, politòlegs i les altes esferes estatals, analitzen la situació a l’espera de nous esdeveniments, que s’albiren preocupants. Mentrestant, a la Franja de Gaza, les morts civils es compten per centenars.
En un conflicte que vé de tan lluny i que és tan delicat, la prudència exigeix no assenyalar un sol culpable.

Israel difon per YouTube vídeos dels seus atacs contra Gaza
L’armada israeliana difon vídeos dels seus atacs aeris contra Hamas a la Franja de Gaza. Ho fa des de la plana de YouTube del Cos de comunicació i relacions públiques de les Forces de Defensa d’Israel.

http://www.youtube.com/user/idfnadesk
El responsable de premsa de les FDI s’ha mostrat decebut amb YouTube, ja que “s’han suprimit alguns del vídeos mostrant successos de l’operació ‘Plomb endurit’, amb les que volem evidenciar la nostra resposta cap a aquells que ens volem veure destruïts”.

La desmesura de la resposta
Cadascú té la seva opinió sobre l’origen del conflicte, i fins i tot alguns s’alinien explícitament amb un dels bàndols. Podem arribar a entendre tots dos punts de vista, i compartir-los en part. Ara bé: el que mai deixarà de corprende a l’opinió pública occidental és la desmesura de les respostes.

Els objectius d’Israel
Neve Gordon, al seu últim article publicat al The Guardian, exposa una interessant opinió sobre els objectius d’Israel en aquesta ofensiva.
El primer seria la destrucció total de Hamas, objectiu que s’ha demostrat irreal, ja que cada vegada que Israel ha volgut acabar militarment amb l’organització, Hamas n’ha sortit enfortida.
El segon objectiu tindria relació directa amb les properes eleccions a Israel. L’assalt a Gaza s’ha dut a terme per enfortir el Kadima i el Partit Laborista davant del Likud i el seu líder Binyamin Netanyhu, que actualment se situaria per davant del Govern en recents enquestes. A partir d’ara resultarà més difícil per Netanyahu de titllar-los com a “suaus” enfront dels palestins.
El tercer objectiu és militar. Després de la notable humiliació soferta al Líban l’estiu del 2006,  les FDI han volgut re-establir la seva reputació internacional. En aquest sentit, han destacat els 3 minuts i 40 segons que van trigar per bomberdejar 50 emplaçaments.

Ja són quasi un miler els morts a causa de l’epidèmia de còlera que està afectant Zimbabwe.
La complicitat de gairebé tots els governs africans amb el règim homicida de Mugabe i la indiferència amb que ha actuat la comunitat internacional durant les darreres tres dècades, segueix pagant-se amb vides humanes.
Un dels resultats més tràgics del règim de Mugabe ha estat la destrucció dels serveis de salut més bàsics. Els recursos destinats a equipar la policia i l’exèrcit per mantenir el poder han convertit els hospitals en fosques cavernes on s’acumulen els cadàvers. Les xifres son esparverants: l’esperança de vida no arriba als quaranta cinc anys i, conseqüentment, un de cada tres nens és orfe (un total de 1.600.000 de nens i nenes orfes). Com ahir la malària, avui el còlera de Zimbabwe és la foto d’Àfrica. D’un continent desmembrat, que sagna i plora silenciosament.

La comunitat internacional ha d’actuar i l’engranatge de les diplomàcies s’ha de posar en funcionament. Sud-Àfrica, com a país veí, política i economicament potent, té una posició única per forçar un canvi real a Harare. Però sense un missatge fort i inequívoc per part de la comunitat internacional, el President Motlanthe no té perquè jugar aquest paper.
Mentrestant a Europa es veuen les guerres, genocidis o epidèmies d’Àfrica com un problema intern del continent africà i com el molest origen d’una gran part de la immigració que rebem. Però mentre Europa fa aquesta reflexió, s’oblida que la causa d’aquesta immigració és Europa mateixa i la resta del món Occidental, que empeny els africans cap al nord, en un esforç de supervivència que es minimitzaria amb una actuació potent i global per fomentar-hi un desenvolupament econòmic i polític de qualitat.

A Bolívia, el pes econòmic de la població que n’ha emigrat és fonamental. En aquest país sud-americà, les remeses de diners de bolivians emigrats dupliquen la inversió estrangera al país (221 milions de dòlars el primer trimestre d’aquest any, per 207 milions d’inversió estrangera bruta). Són, doncs, quantitats de diners essencials per a la supervivència de moltes famílies d’un país que, malgrat els enormes recursos naturals de què disposa, es troba entre els més pobres d’Amèrica Llatina.

La interrelació entre economia i migracions és més evident en processos de canvi de cicle econòmic. Des de la perspectiva de país ric, i per tant acollidor d’immigració, una bona situació econòmica multiplica l’arribada de gent que busca lluny de les seves llars una feina i una millor vida. Això serveix d’impuls pel sistema econòmic que rep actius de producció i de consum. Però avui ens trobem en la situació inversa i els primers que pateixen la crisi són els nouvinguts. Alguns tornen als seus països d’origen, però la majoria es queden al seu nou país, conscients que, fins i tot en temps de recessió, aquest els ofereix més i millors oportunitats que el lloc d’on vénen.

En aquest context, els problemes econòmics al país d’acollida suposen un important risc de trencament del procés d’integració de persones immigrants. Fenòmens com el creixement de la xenofòbia o de les ideologies més refractàries a la immigració ascendeixen proporcionalment a la pèrdua de benestar econòmic d’una societat d’acollida.

La tensió també s’accentua als països d’origen, tant pel retorn de les persones immigrades que no han pogut prosperar a causa dels problemes econòmics als països rics, com per la disminució de les remeses de diners dels emigrats. És en aquest sentit que en situacions com l’actual és fa encara més necessària la cooperació i l’ajut al desenvolupament als països pobres, en la mesura que no només serveix per reduir-hi l’impacte de la crisi mundial, sinó que alhora contribueix a una contenció dels fluxes migratoris en una direcció i en l’altra.

“Les nenes de nou anys són més aptes per mantenir relacions sexuals que les noies de vint”. Així sentenciava el líder salafista Mohamed Al Maghraoui la seva declaració aconsellant els matrimonis entre homes adults i menors d’edat a principis d’octubre. Arran d’aquesta fàtua -que és un pronunciament legal per part d’un jurisconsult islàmic- el Ministeri d’Interior del Marroc va procedir al tancament de fins a trenta madrasses -escoles alcoràniques- a tot el territori marroquí. Els defensors d’Al Maghraoui asseguren, per acabar d’arreglar-ho, que el xeic volia dir que algunes nenes de nou anys tenen prou capacitat física i mental per casar-se.

El Govern alauita ha justificat la mesura carregant contra aquestes actituds que, al seu parer, no deixen que el Marroc avanci. Malgrat que aquestes escoles tenien un paper en l’escolarització de molts nois i noies, a quin preu s’ha d’alfabetitzar aquest jovent? Aprovaríem una reducció de l’alfabetització feta amb l’ensenyança del Mein Kampf?

Més enllà de consideracions sobre el nivell de desenvolupament democràtic d’alguns règims del món musulmà, fets com aquest situen en l’actualitat el debat sobre com i en quin grau cal recolzar països àrabs que lluiten contra l’islamisme radical. Així, accions com aquesta del govern del Marroc, trenquen el mite segons el qual contra l’islamisme fonamentalista només s’està lluitant des del món occidental. La realitat és que diversos governs d’arrel islàmica estan lluitant decididament per acabar amb l’islamisme que degenera en doctrines antidemocràtiques i violentes que malmenten la imatge de l’Islam.

Hi ha qui diu que els nouvinguts teixeixen la seva pròpia xarxa social per a mantenir-se units en les seves reivindicacions davant la societat que els acull. O que ho fan per continuar tenint un nexe cultural amb el país d’origen. O, també, que aquesta xarxa social configurada en funció del país d’origen esdevé, en realitat, un mecanisme de rebuig a la nova cultura i la nova realitat que els acull.

Cal dir, però, que això no és ben bé així. És cert que als nostres pobles i ciutats hi ha entitats d’immigrants que neixen per reforçar el seu sentit de comunitat diferent. I que a vegades ho fan per defensar els seus drets de forma més eficaç davant l’administració del país d’acollida. I que, en alguns casos, aquest teixit social format a partir de l’origen pot conduir a la seva autoexclusió.

Però en la majoria dels casos, l’existència d’una xarxa social formada per persones que provenen d’un mateix país i que viuen a Catalunya en facilita la integració, i fa molt més fàcil el coneixement mutu. Sense aquesta xarxa social organitzada, seria realment difícil articular mesures per a afavorir l’adaptació de les persones nouvingudes a la realitat cultural, lingüística, i econòmica del nostre país. Amb qui s’hauria de parlar per millorar les coses si als nostres pobles i ciutats no hi haguessin entitats de marroquins, pakistanesos, colombians, dominicans, indis o angolesos?

Però més enllà de la positiva influència que l’existència d’entitats d’immigrants té en el dia a dia de la gestió del fenomen migratori, val a dir que la seva capacitat d’organització ens permet conèixer de més a prop la realitat política, econòmica, cultural i social dels seus països d’origen. I en facilitar-nos aquest coneixement, aquesta xarxa social ens enriqueix com a poble.

A principis d’aquest any, el febrer passat, es van celebrar a tot el món manifestacions en contra de les FARC, les guerrilles colombianes que tenen aquell país sud-americà dividit en un clima de violència insostenible. A Catalunya també es van organitzar activitats, gràcies a l’existència d’un entramat social i cívic teixit per la comunitat colombiana en els darrers anys. Així, se’ns presentà l’oportunitat de conèixer la realitat del conflicte de primera mà, com a complement a la informació que podem obtenir a la xarxa o als mitjans de comunicació.

Que les comunitats de nouvinguts estiguin implicades en els assumptes dels seus països d’origen –i que públicament vulguin fer-nos saber el seu parer- és una mostra del seu grau d’assentament al país d’acollida. Manifestant-se sobre un assumpte del seu país d’origen, els colombians que viuen amb nosaltres ens demostraren que vivint aquí també són d’allà, i que amb aquesta naturalesa bidireccional se’ns dóna l’oportunitat de conèixer, de forma més complerta, la realitat del país que un dia varen deixar.

Lluny d’aturar-se, el conflicte territorial que afecta Geòrgia continua actiu. En el marc dels moviments geoestratègics que a tot el planeta estan portant a terme les diferents potències mundials, Geòrgia s’ha convertit en un assumpte que ocupa les agendes de les diplomàcies russa, europea i nord-americana. El xoc d’interessos en una zona estratègica des de molts punts de vista impulsa una combinació perillosa d’accions militars i diplomàtiques, el camí de la qual és difícil d’entreveure. El cas de Geòrgia, amb la voluntat de supremacia de la gran Rússia de Putin com a llavor, situa novament en l’actualitat la gestió d’aspiracions nacionals contraposades (en aquest cas, les de Rússia i Geòrgia), i les voluntats de nacions sense Estat que desitgen superar les cotilles que els imposen realitats polítiques i econòmiques molt més poderoses.

Hi ha, doncs, una batalla ben viva en aquest punt del planeta, que respon als interessos de grans potències, i que deriva, massa sovint, en repunts d’activitat militar, en què la població civil és la més perjudicada. Prova evident que el conflicte a Geòrgia no s’ha acabat, malgrat la desaparició de la guerra oberta i pública del passat agost, és que militars russos haurien disparat, el passat diumenge 23, contra un seguici del president georgià Mikheïl Saakachvili i el seu homòleg polonès, Lech Kaczynski, segons informen fonts de  la presidència de Geòrgia. Els dos caps d’Estat, que visitaven un punt de control a prop d’Akhalgori (Ossètia del Sud) n’han sortit indemnes. Rússia, mentrestant, ho desmenteix.

És també -la de la informació i la desinformació- una guerra oberta en aquesta zona.